Carles Viñas és doctor en Història Contemporània per
la Universitat de Barcelona. Pel que fa a la seva activitat investigadora ha dedicat gran part dels seus
estudis a la investigació històrica sobre els estils juvenil, profunditzant
especialment en els skinheads. Ha
publicat diversos llibres sobre aquets estudis, com Música i Skinheads a Catalunya. El so de la política (2001), o Skinheads a Catalunya (2004), i la seva
tesis doctoral també es va enfocar cap
al tema dels skinhead: “Skinheads a
Espanya. Orígens, implantació i dinàmiques internes (1980 – 2010). Per
tant, com podem comprovar, ens trobem davant tot un expert sobre els skinheads.
És per això que vam considerar que, com a un dels punts de partida del nostre
treball, seria interessant parlar directament amb ell per què ens aclarís els
propis dubtes que nosaltres teníem sobre la subcultura inicialment i ens pogués
aportar qualsevol informació que ens permetis entendre més la subcultura
skinhead. Així, vam contactar amb ell i vam concertar una entrevista que ens va
ser molt útil per resoldre molts de dubtes generalitzats sobre la subcultura
skinhead.
- Per començar, hem trobat un llibre
que classifica els skinheads en nou tipus. Ens agradaria
saber si tu també consideres que es pot fer un classificació dins la mateixa
subcultura skinhead.
Sota una mateixa aparença estètica es troben un conglomerat de tendències
diverses. A partir d’aquí pots establir que hi ha una diferent tipologia que
dualitza una mateixa estètica o imatge, això es veritat. Skinheads com a tal és
una part de tot aquest conjunt, que son els que segueixen l’essència original.
A partir d’aquí fins principi dels 80, i aquí a l’Estat a meitat dels anys 80
torbem una corrent que és la que s’apropa als posicionaments d’extrema dreta.
Aquets serien els dos grans blocs. A partir d’aquí, a dintre de cada bloc
trobem una tipologia diversa: aplítics, antifeixistes, d’extrema esquerra, o
ultradretans...
- Ens em trobat que a molta gent, si li dius skinhead el primer que se li passa pel cap es neonazi...
Si perquè és l’estereotip mediàticament més difós i extens, i també el que
ha guanyat més protagonisme. Les accions que van dur a terme doncs membres
d’aquest sector, podríem dir a partir dels anys 80 tenien més repercussió mediàtica
i són les que més han transcendit i que més coneix la gent.
- En si les subcultures ja es veuen d’una manera diferent en la societat, el fet de ser skinheads i que la opinió mediàtica més predominant sigui “skinhead igual a neonazi”, vols dir que això no dificulta molt l’acceptació de la gent cap aquesta subcultura i genera, pel contrari, rebuig?
És a partir del coneixement que tingui cadascú d’aquesta realitat, doncs tens una percepció
o un altra. Molts cops esta modulada
pels discurs dels mitjans, que a vegades
s’ha fet des del desconeixement i reiterant uns tòpics i uns estereotips que a
vegades no són correctes. I això a
provocat l’extensió d’aquest prototipus que vincula els skins amb el neonazisme
quan, en realitat, els seus orígens son multiracials, i una part important de
l’essència de l’estil skinhead ve de Jamaica, ve dels negres, per tant és una mica incoherent vincular-ho
encara avui dia al 2016 amb l’extrema dreta. Sí que és cert que hi ha un
segment de gent que s’adscriu a l’estil skin, que adopta la seva estètica i es
posiciona a l’extrema dreta, però cal diferenciar-ho i ser curosos en aquest
sentit.
- Si, de fet, tenim una pregunta que és si creus que es podria fer alguna cosa per canviar l’opinió mediàtica o informar d’alguna manera a la gent sobre aquesta diferència.
Bé, més que fer alguna cosa pot ser el que s’hauria de fer és ser curosos.
Abordar, no aquet tema en concret sinó qualsevol altre des del rigor
professional. No podem fer un copy paste
i anar recorrent sempre als mateixos tòpics i estereotips sense més. Cal anar a l’arrel i fer una mica de recerca
a vegades. El periodisme és un mitjà molt actual i del dia a dia, però per dir segons que s’ha d’anar amb molta
cura.
- Per un altre banda volíem preguntar-te per música (sabem que predomina molt l’ska des del principi) , bars, zones on es mou el moviment skin...
A veure, la música és un dels elements centrals de l’estil, com a la resta
de subcultures juvenils. La música i l’estètica són els dos pilars
fonamentals. En aquest sentit, també
darrera de l’estil skin hi ha una multiplicitat de generes musicals associats
als originals que son els que us deia abans, d’aquest component jamaicà doncs
la música ska que és la música originària de Jamaica, autòctona, des dels anys 50.
Una barreja de música tradicional. Des de finals dels 60 es pels skins com la
seva banda sonora podríem dir, original, i els seus derivats: el rock steady,
reagge, etc. Després es suma a finals dels 70 el punk amb el seu derivat als 80 que és la música oi,
que intenta recuperar l’essència original, rebel del punk. I després,
apareixerà la música rac, el rock anticomunista
que és la que adoptaran els cap rapats neonazis. A grans trets aquesta seria la diversitat
musical que hi ha darrera l’estil skin.
Més enllà d’això, a nivell estatal, ciutadà... per on es mouen? Avui en
dia, per Barcelona no es com abans. Als anys 80 cada sector tenia una mica la
seva zona de seguretat podríem dir, per on es movien, on tenien els seus bars
referents, etc. Avui dia això s’ha diluït bastant. Podem trobar cap rapats
neonazis, skinheads d’esquerres... arreu de ciutats i pobles de Catalunya. Perquè és un estil que als anys 90 es va difondre arreu.
- Així doncs, no hi ha una zona concreta on es reuneixen aquí a Barcelona?
Tens alguns barris que pot ser tenen una preponderància més marcada en
determinats sectors, però avui dia a qualsevol zona pots trobar de tot.
- Hi ha algun motiu perquè sorgeixin tantes famílies de skins? Hem vist moltes fotos on apareixen pare, mare i fills tots seguint l’estil skinhead.
L’estil apareix sobre el 65-67 a
Anglaterra, doncs fa més de quaranta anys. Hi ha gent que l’adopta llavors i
continua encara adscrit a l’estil. Doncs si llavors tenien 16-15-17-20, doncs
ara tenen 40,50, 60 els més veterans de Gran Bretanya. Aquí als anys 80, tenim
gent que té 50 anys i aquets han tingut
descendència, i han traslladat l’estil al seus fills, doncs això explica que
tinguem pares de família, fins i tot avis, que vesteixin d’una determinada manera
i els seus fills i nets també.
- Temporalment, on podem situar les diferents etapes del moviment skinhead a España: eclosió, esplendor i difusió?
A Espanya el moviment arriba sobre els 80-82, aquesta seria la seva època d’eclosió.
A finals del 80 i principi dels 90 seria la seva època d’esplendor, entre les
dues dècades és quan realment l’estil es difon per diversos elements, com són
per exemple l’extensió del mateix, la seva presència als estadis de futbol, que
és un element molt destacat que afavoreix la seva difusió arreu, i també
l’eclosió dels estils musicals. De fet, podríem dir que es converteix en una
moda.
- Ja que has mencionat el futbol, sabem aquest és molt important pels skinheads. Hi ha algun motiu concret per aquest fet?
Principalment perquè l’estil que neix a Gran Bretanya, neix a barris de
classe obrera baixa, i allà el passatemps de lleure per excel·lència és el futbol.
Per tant, és un fet associat al seu naixement geogràfic.
- D’acord. Seguint amb el tema de les etapes dins el moviment, com i quan podríem dir que la subcultura skinhead comença a perdre força, perquè actualment no tenen la força que tenien abans.
Bueno, no tenen la presència mediàtica que tenien abans als anys 90 que
cada dia tenies una noticia associada amb algun agressió o baralla. Han deixat
d’existir, han desaparegut? No. Estan en declivi? Si. Numèricament són més o
menys? Doncs segurament són més que als
anys 90, però tenen menor visibilitat.
- En els orígens, tenim entès que les baralles no eren per motius racials o per motius de dretes, sinó que eren inofensives. Per exemple hem llegit una entrevista on deien que “las únicas peleas era donde bailaban”. Això en els orígens, fent referència als skins tradicionals que no eren ni racistes, ni d’extrema dreta...
L’eclosió de l’estil a Anglaterra, com deia, a finals dels 60et trobes skins negre i també jueus i grecs
i irlandesos, de tot. Justament
per aquestes arrels dels skins multiracials. Evidentment, llavors les baralles,
agressions eren més una part de provocació, fer befa, humiliar als hippies, als
grisets que portaven el cabell llarg, que no una agressió com entenem avui dia
d’apallissar algú fins matar-lo. Això apareix als finals del 70, 80 quan
sorgeix aquest sector marcadament neonazi que adopta la seva agressivitat
tradicional d’aquesta ideologia, que la porta al estil skinhead.
- També ens agradaria parlar del paper de la figura de la dona a la subcultura skinhead. Et volem preguntar si consideres que hi havia algun tipus de sexisme o fins i tot masclisme en aquesta subcultura.
Ha anat variant, primer era irrellevant o invisible, no per voluntat de
marginar sinó perquè numèricament eren poques les noies que s’hi van adscriure,
parlant d’aquí a l’estat. Dels anys 80 fins els 90 podies contar amb els dits
de la ma les noies que van adoptar
l’estètica skin a Barcelona. Diferent va ser a Anglaterra, sobretot a partir
dels anys 70 que tenen una presència més nombrosa. Quin paper tenen? És divers
i diferent. En aquest sector que apareix a meitat dels 80 vinculat al
neonazisme la seva presència podríem dir que és no testimonial, però si un
paper secundari, el paper de la dona a ideologies autoritàries seguint els
estereotips de la mare de família, la
que ha de vetllar pel creixement i l’educació dels fills... Per tant, un rol
podríem dir sexista.
En canvi, teòricament, l’altre segment o bloc que inclou
els cap rapats antifeixistes, d’esquerres tradicionals, que són apolítics, etc.
Teòricament això no és així però a la pràctica també ho és, perquè malgrat
pregonar per exemple, la llibertat dels sexes o la igualtat dels generes, veus
com també el rol de la dona segueix sent secundari, sobre tot marcat pel
masclisme que impera en l’estil des dels seus inicis fins avui. El masclisme,
com el fútbol, és un dels trets característics de la classe obrera baixa
britànica i això continua fins a dia
d’avui. De fet, fanfarronejar davant les noies i aquet tipus d’actituds es
inherent de l’estil skin des dels seus inicis. I és un tret de la seva
abstracció obrera de classe baixa, perquè en aquell segment social eren
tolerats un cert comportament, com per exemple la violència de menor intensitat
(resoldre un problema a cops). Això era tolerat pels adults perquè també ho
feien així, no és que els joves fossin agressius. I el mateix amb el masclisme,
reprodueixen els mateixos comportaments dels seus adults perquè és acceptat
socialment. I això s’ha traslladat fins a dia d’avui, encara que el món ha
evolucionat certs trets característics dels anys 60 han perdurat en l’imaginari
skin i un d’ells és aquest. Tot i que, com us deia, hi ha un segment més
polititzat a l’esquerra que pregona la igualtat de sexes i la dona té una
presència més rellevant que a l’altre bloc.
 |
| Fotografía de dos noies skinhead, de Derek Ridgers |
- Així podríem dir que la violència de l’estil skinhead ve donat per les seves arrels obreres en el que estava acceptat en el dia a dia?
L’agressivitat, el masclisme i l’afició pel futbol ,entre altres aspectes,
venen determinats per la seva abstracció original obrera.
- La ideologia skinhead, si es que en tenen, proposa algun sistema alternatiu?
A veure, parlar de ideologia skin, justament el que hem dit és que sota una
mateixa estètica hi ha diverses tendències, algunes de les quals no totes,
estan associades a alguna ideologia. Això no vol dir que els membres d’aquestes
tendències que adopten l’estètica skin i teòricament estan ideologitzats,
estiguin, primer, políticament formats. La majoria reprodueix unes consignes i
uns emblemes i una iconografia i poc més, per tant no podem parlar d’una
ideologia skin com a tal. Dins de l’ampli ventall de joves que adopta aquesta
estètica, trobem alguns que es posicionen a un extrem o a un altre a nivell
polític. A partir d’aqui trobem des de comunisme, anarquisme, apolítics,
nacionals revolucionaris, socialistes, neonazis... un ventall molt ampli. No
podem definir una ideologia. Per exemple, quina és la ideologia dels seguidors
del Barça? Hi ha de tot. Doncs això és el mateix.
- Llavors tot el que uneix aquesta gent és l’estètica skinhead?
Els skinheads es un còctel de
diversos elements. Com us deia, la seva abstracció obrera delimita masclisme,
delimita el seu lleure que és fútbol, la música. Quina musica adopten? La
original d’aquells joves contemporanis dels anys 60, l’ska, que esclata amb
olta força als barris obrers d’Anglaterra a final de la dècada. Per tant futbol
que seria esport; música, (ska, reagge, etc) i estètica. Són els tres pilars
sobre els que es sustenta tot. A partir d’aquí, cadascú que adopta aquest estil
se’l conforma a la seva mida. Els primers diu nosaltres som els veritables,
però els de després diran el mateix. Cadascú es reclama hereu de l’essència i
els valors originals i això a vegades genera confusió.
- Com preveus l’evolució del món skinhead?
 |
| Fotografía recent d'Owen Harveyrecent que mostra un noi anglès skinhead, |
- Quin és l’origen del
pentinat del cap rapat que els identifica?
El cap rapat és el pentinat dels rude
boys, que són els nois que hi havia als guetos de Kingston la capital de
Jamaica. El pentinat es originari dels joves jamaicans que emigren als anys 60
cap a Londres (perquè Jamaica és colònia anglesa).
- Volem observar també com els mitjans han transformat la percepció de la gent,
Els mitjans el que fan es traslladar els estereotips aquets que estan
arrelats socialment justament per això. A Anglaterra rep el nom de folk
devils, que són els dimonis socials. Per exemple, aquí a Espanya sobre el
85 pràcticament no hi havia immigració. Aquest moment, coincideix amb el
sorgiment del sector skinhead neonazi
que va adoptar un discurs racista. Això ja va servir per assenyalar i
relacionar immediatament qualsevol skin amb racisme. Al final la societat
senyala qui són, i això serveix per auto-exculpar a la resta. Però en realitat el racisme no és monopoli
dels cap rapats neonazis, sinó que es transversal a la societat espanyola, però
aquets (els cap rapats neonazis) acaben sent utilitzats com a bocs expiatoris.
És un mecanisme social i els mitjans en aquest joc són els que traslladen
l’estereotip i evidentment, també retro-alimenten el fenomen, que acaba donant
portades i noticies, ven diaris. A principi dels anys 90 cada dia tenies
notícies sobre actes violents comesos per skins.
Són estereotips socials molt marcats que els mitjans han ajudat a
difondre’ls. A algunes parts si que té cert sentit, i a altres no però tenen
una funcionalitat al darrere. Els mitjans no publiquen perquè si, tot té un
sentit i un perquè. I en aquest cas, el principal problema va ser el
desconeixement. I això clar, que passi al principi encara, però que la 2016
continuïn apareixent noticies amb segons quina informació, pot ser tocaria conèixer una mica més i ser més
curosos.
- Es poden diferenciar d’alguna manera aquets skinheads neonazis?
Jo per diferenciar uns i d’altres diferencio entre skinheads i cap rapats.
Què és el mateix, diràs? És el mateix, sí però no. Cap rapat és una persona que
porta el cap rapat que, curiosament, és la mateixa traducció que skinheads. Però als skinhead originals
d’arrels multiracials no els pots anomenar neonazis, es contradictori. Per això
utilitzo el terme cap rapat per referirem als neonazis, els ultradretes etc. És
la única manera que la gent entengui la diferencia, sinó la gent associa tota
la subcultura skinhead al neonazisme, perquè esta tan interioritzat aquet
estereotip que has de marcar d’alguna manera una diferència clara, i l’has de
marcar tu perquè molta gent no sap de que li parles. Quan ets tu que intentes
traslladar una informació, explicar una cosa, has de ser tu també qui deixi
clar que són dos realitats ben diferenciades. Comparteixen determinats elements
estètics, sí. Són el mateix, no.
Doncs fins aquí les nostres preguntes, moltes gràcies per tota la
informació.
- L’estereotip mediàticament més difós, extens i el que més a transcendit és el que relaciona skinheads amb neonazisme.
- La realitat sovint és modulada pel discurs dels mitjans que a vegades difonen informació des del desconeixement reiterant uns tòpics i uns estereotips que no són els correctes. Això és el que ha provocat l’extensió del prototipus que vincula skinheads amb neonazisme.
- El racisme no és monopoli dels cap rapats neonazis, sinó que es transversal a la societat espanyola, però uns pocs acaben sent utilitzats com a bocs expiatoris. És un mecanisme social i els mitjans en aquest joc són els que traslladen l’estereotip i retro-alimenten el fenomen.
- Una part important de l’essència de l’estil skinhead ve de Jamaica, per tant anomenar-los neonazis és contradictori ja que les seves arrels són multiracials.
- És a finals del 70 i als 80 quan sorgeix un sector marcadament neonazi que adopta la agressivitat tradicional de la ideologia i la trasllada a l’estil skinhead. Però sota una mateixa estètica skinhead hi ha diverses tendències i algunes de les quals ,no totes, estan associades a una ideologia. No podem parlar d’una sola ideologia skinhead com a tal.
- Alguns del seus trets característics com el masclisme, l’afició per el futbol o l’agressivitat venen determinats per la seva abstracció original obrera de classe baixa britànica.
- No podem dir que la subcultura esta de capa caiguda perquè a països on ha arribat més tard el culte, ara es trobarà en eclosió; i en canvi, a altres com Anglaterra on la subcultura va tenir la seva època d’eclosió als 60, ja esta pràcticament mort el moviment. El context històric i social del país és el que explica la seva evolució.
- Com a curiositat. El cap rapat prové del pentinat dels rude boys, els nois dels guetos de Kingston, la capital de Jamaica. Per tant, el seu pentinat es originari dels joves jamaicans que emigren als anys 60 cap a Londres.
